Alexandre el Gran ha estat un personatge históric que planteja una clara evolució en el món de la Grecia antiga. Principalment, aquesta afirmació s'assenta en la repercussió que vatenir l'expansió de la cultura hel-lena cap a l'Orient, la qual cosa implicava dos trencaments básics amb la Grecia anterior a Alexandre: d'una banda, amb l'emperador macedoni es va donar el pas de les ciutats-estat a una política de monarquies territorials (Crespo 2003: 55) i, d'una altra banda, Alexandre va voler acabar amb la dicotomia bárbar-grec, que caracteritzava la fesomia intrínseca del seu poble.

La ciutat-estat grega s'entenia com una ciutat que exercia la seua autoritat sobre un territori independent, tant des del punt de vista económic com polític, de la resta de les altres ciutats hellenes. Aquesta situació no implicava, peró, que lacedemonis, atenencs, tebans, focis, macedonis, etc. tingueren consciencia de ser una altra cosa diferent a grecs; eren un mateix poble, que gaudia d'una forta cultura davant els bárbars que tenien al seu voltant, cosa que no els eximia de guerrejar entre ells per a ostentar l'hegemonia política d'una major part de territori. En les zones que va guanyar Alexandre, ja no es va imposar aquest sistema polític, sinó que es va assolir la forma de governar persa. Així, va deixar les satrapies en mans de soldats grecs de confiança. Simultániament, Alexandre va anar contaminantse de les cultures que travessava, fins al punt de ser criticat per aquesta actitud de mestissatge. A la mort d'Alexandre, l'imperi d'orient es va fragmentar i va quedar dividit entre els seus generals, que van imposar una nova manera de governar, les monarquies territorials.

La biografía d'Alexandre, de la qual tenim referencies per les anomenades fonts de primera i segona generació,[2] es va ampliar durant l'edat mitjana. Amb les aportacions medievals, entre mágiques i místiques, es va forjar la imatge d'un heroi que ultrapassava la versemblança dels biógrafs clássics. Alexandre va ser impulsat cap a una visió cavalleresca i cristiana, que entroncava amb els gustos literaris d'aquesta epoca. La narració que va marcar la biografía del rei va ser la Novella d'Alexandre, atribuida a Callístens falsament. Arran d'aquesta novella, Alexandre ja no va aparéixer com a fill de Filip i Olimpíada, sinó que naix de la unió mágica entre la seua mare i el faraó egipci Nectaneb. Van anar afegintse, a més, una serie d'elements meravellosos que s'intensifiquen quan Alexandre va arribar a l'Índia: el rei hi va conéixer les dones i els hómens més exótics, que s'insereixen en una visió fantástica de la imago mundi.

La literatura medieval va fer evolucionar el mite macedoni des d'una imatge clássica i pagana, en la qual s'intentava relatar la vida d'Alexandre des d'una perspectiva més o menys objectiva, a una imatge protocristiana del rei. Els autors van deixar de banda l'Alexandre politeista per convertirlo en un cavaller cristiá que devia les seues accions a la intervenció divina. No obstant aixó, l'edat mitjana no va aconseguir revestir Alexandre de l'amor cortés i produir, així, un cavaller medieval complet.

1. ALEXANDRE MEDIEVAL

 

1.1. Aportacions del Pseudo-Cal-lístenes

 

La novella antiga grega s'apartava de l'epica en tant que no feia servir la mitologia com a base per al fil conductor de la narració (López Férez 2000: 1133). Una manifestació d'aquest genere és la Historia Alexandri Magni, més coneguda com la Novella d'Alexandre o la Vida i gestes d'Alexandre de Macedónia, d'autor desconegut, que es va atribuir erróniament a Cal-lístenes i, consegüentment, es coneix com el Pseudo-Cal-lístenes.

L'obra es rastreja en quatre recensions conegudes amb les sigles a, p, y, 6,[3] que testimonien l'éxit en la recepció de la novella.[4] Hom calcula que el Pseudo-Cal-lístenes va ser vessada a trenta idiomes i, per tant, es tracta de l'obra més traduida, després de la Biblia, fins al Renaixement.

La filologia clássica de finals del xix i principis del xx es va qüestionar les fonts i la data de composició de la Novella d'Alexandre. Les conclusions van ser diverses (García Gual 1988: 13). Tot i que alguns consideraven que el Pseudo-Cal-lístenes prenia com a base de la seua narració una saga d'históries de caire popular, altres sostenien que l'obra es fonamentava en la correspondencia epistolar entre Alexandre i Aristótil, d'una banda, i entre Alexandre i la seua mare, d'una altra. No és d'estranyar aquesta opinió, perqué en la novella s'insereixen un gran nombre d'epístoles entre aquests personatges. És més pelegrina la tesi que sosté el text en una obra perduda de caire biográfic i datada en l'época dels darrers Ptolemeus, o la que atribueix el text a un escriptor anónim del segle iii d. C., que devia emprar materials antics.

La tesi, peró, que continua tenint plena vigencia en l'actualitat és la del filóleg alemany R. Merkelbach, que fixa la datació de l'obra tenint en compte dues dades fonamentals: la citació de Favorí[5] i la traducció de Juli Valeri, amb la qual cosa situem la composició en el segle iii d. C. Sobre una base histórica, el Pseudo-Cal-lístenes va teixint un relat farcit d'elementsfantástics que expliquen les meravelles de l'Índia. Aquest tipus de narració atreia més públic que no el relat auster de la historiografía clássica, encara que aquest genere es va conrear de manera diferent durant l'epoca hellenística.[6] Merkelbach assegura que les fonts que utilitza el Pseudo-Cal-lístenes són diverses i el text té com a suport el relat históric, al qual s'han anant afegint diferents elements com les cartes que s'insereixen en la trama, possiblement provinents d'una novella epistolar sobre Alexandre. Així mateix, s'intercala la llegenda de Nectaneb, que obri el relat amb referencies al llinatge bastard d'Alexandre, el diáleg amb els gimnosofistes —en el qual s'enfronta la sapiencia dels brahamans i el poder reial—[7] i, a l'últim, els darrers dies d'Alexandre, la seua mort, el testament i les lluites entre Antípater i Perdiques per la successió al tron macedoni. Sobre totes aquestes fonts, l'autor elabora la imatge d'un Alexandre que, a la manera dels herois clássics, no tem els perills i, alhora, projecta el personatge cap a la visió cavalleresca medieval.

La Novel-la d'Alexandre va tenir una important repercussió des del moment en que va ser escrita, fins al punt d'estudiarse com a text d'história a les escoles medievals i ser el llibre més llegit sobre Alexandre fins el segle xviii. La seua influencia decisiva rau en el fet que, durant l'edat mitjana, Alexandre no es va veure com a personatge históric, sinó que va trascendir al plánol de l'heroi cavalleresc.

Les recensions del Pseudo-Cal-lístenes van marcar tota la tradició medieval que envolta la figura d'Alexandre i, d'aquesta manera, Juli Valeri va fer una traducció llatina de la recensió a. Es tracta de l'obra traduida sota el nom Res gestae Alexandri macedonis, de la qual prové el recull de textos de diferents autors i epoques que rep el nom de Roman d'Alexandre. Existeix un poema epic francés del segle xii escrit en versos octosíllabs per Alberic de Besançon, que enceta el cicle francés de tema pagá (Gómez Espelosín & Guzmán 2001: 240-241). D'aquest poema se n'han conservat 105 versos en els quals hom relata la biografia fantástica d'un personatge de l'antiguitat, idoni per a esdevenir el paradigma d'heroi cavalleresc ja que reuneix diferents trets: la seua estada en indrets de caire fabulós o la seua idiosincrásia com a home en el qual conflueixen els vessants de les lletres i les armes.

Sobre la base d'aquest text s'hi va constituir cap al 1160 un poema —en versos decasíllabs— que era la introducció del nucli fort del Roman d'Alexandre, és aquell que va composar Lambert le Tort de Cháteaudun, en versos dodecasíllabs o alexandrins (Marcos Marín 2000). Aquests poemes no eren cançons de gesta, perque no existia un esperit nacio­nal, és a dir, no hi ha un heroi que haja de guiar una nació cap a la seua constitució. La perspectiva que ofereixen és nova perque Alexandre enceta el camí cap a la novella, cap a la distinció entre gesta i roman, amb la qual cosa el seu personatge fa fructificar un genere intermedi entre la história, l'epica, la llegenda i la novella (García Gual 1990: 105-107).

D'aquesta mateixa recensió a prové l'Epítoma rerum gestarum Alexandri et Liber de Morte eius o Epítom de Metz. Es tracta d'una obra llatina del segle x, que narra els darrers dies de lavida d'Alexandre i el seu testament polític, vertit d'un text grec avui perdut (Gómez Espelosín & Guzmán 2001: 230). Amb la intenció de destituir Antípater del seu cárrec, Alexandre va en­viar Cráter a Grecia i, per Plutarc, Arriá, Curci i Justí, sabem que Antípater va ordenar l'anada de Cassandre a Babilónia per a enverinar el rei mitjançant Iollas, fill seu i coper del macedoni. Va ser a l'endemá de beure el vi enmetzinat, segons l'Epítom, que el fill de Filip va redactar el seu testament polític. Amb aquest testament conclou el text de Metz, en el qual Alexandre deixa com a hereu del tron de Macedónia el fill que esperava de la seua muller.

 

 

1.2. Alexandreis

 

La recensió del Pseudo-Cal-lístenes que més ha interessat la crítica, sobretot per tractarse d'aquella de la qual prové el Libro de Alexandre castellá, ha estat la recensió 6, encara que és l'unica de que no es conserva cap manuscrit grec (Gómez Espelosín & Guzmán 2001: 241). La gran influencia, peró, que va rebre el Libro d'Alexandre va ser la provinent de l' Alexandreis de Gautier de Chátillon (Marcos Marín 2000: 9), poema llatí dividit en deu llibres, que consta aproximadament de 5.500 hexámetres. La data de composició del poema ha estat molt discutida entre la crítica (Pejenaute 1998), peró hi ha unanimitat a situarlo a les acaballes del segles xii. L'autor va composar aquest extens poema en lloança de l'arquebisbe de Reims, Guillermus i, així, cadascun dels llibres comença amb una lletra, que, llegides acrósticament, conformen el nom d'aquesta personalitat:

Gesta ducis Macedum totum digesta per orbem[...]
Vltorem patriae Magnum iam fata minantem[...]
Iam fragor armorum, iam strages bellica uincit[...]
Luridus et piceo suffusus lumina fumo[...]
Lege Numae regis lata de mensibus olim[...]
Ecce lues mundi, regum timor unicus, ecce[...]
Restitit Hesperio merensque in littore Phebus[...]
Memnonis eterno deplorans funera luctu[...]
Vltima terribiles Macedum sensura tumultos[...]
Sydereos fluctus et amicum nauibus amnem[...][8]

La composició del poema respon a dues possibles raons. D'una banda, que entre l'arquebisbe i Gautier va tenir lloc una baralla a conseqüencia d'un pleit entre l'autor i un tal Mestre Bertero, que no se sap ben bé qui va ser. Gautier devia haver redactat l'Alexandreis per a tornar a gaudir dels favors de Guillermus, ja que es veia en la necessitat de comptar amb un mecenes que donara suport als seus escrits. D'una altra banda, que Gautier de Chátillon va composar el seu poema per a demostrar que era capac de competir amb el Tobies de Mateu de Vendóme.

El poema de Gautier presenta un gran interés perque ve a cantar la conquesta d'Alexandre de manera epica. El rei de Macedónia va haver d'esperar fins el segle xii per a trobar un altre Homer, que, com a Aquilles, l'immortalitzara. L'Alexandreis va tenir una gran recepció en la seua época, com demostra el gran nombre de manuscrits que ens n'han pervingut. Al mateix temps, presentava un interés didáctic durant part de l'edat mitjana. Els mateixos traductors alfonsins parlaven de l' Alexandreis com un llibre d'ensenyament amb un sentit estrictament históric.[9] Si el poema es considerava així, per qué no es va prendre com a base de la General Estoria i, per contra, es va utilitzar la Historia de Preliis, que entroncava amb una línia més novellesca? La raó devia ser que la línia que separava historia i llegenda encara no estava ben delimitada (González Rolán & Saquero 2003: 126).

L' Alexandreis havia de tenir una base histórica perqué les seues fonts connecten amb els historiadors de segona generació, com eren Quint Curci Rufus i Justí Juniá. La presen­cia de les Historiae Alexandri Magni de Quint Curci és palesa en diferents passatges de l'Alexandreis, fins a tal punt que, de vegades, la dependencia n'és literal:

La postura que va mantenir Gautier al llarg del seu poema s'ajustava a la visió intermedia que mantenia Curci, que lloava el rei macedoni, peró sabia enlletgir els excessos que va cometre. D'aquesta manera, la cólera del de Macedónia es deixa sentir des del començament del poema:

 

Ergo ubi flammato uidit Philippida uultu,

Accusabat enim occultam rubor igneus iram,

Flagitat unde animus incanduit, unde doloris

Materiam traxit, que tanta efferbuit ira.

Ille sui reuerens faciem monitoris ocellos

Supplice deiecit uultu, pronusque sedentis

Affusus genibus senium lugere parentis

Oppressum imperio Darii patriamque iacentem

Conqueritur lacrimans lacrimisque exaggerat iras,

Atque hec dicentem uigili bibit aure magistrum (Alex. i, 72-81).[11]

 

Queda, peró, esbrinar en quina font es va basar l'autor de l'Alexandreis per a conformar els esdeveniments d'abans de la batalla del Gránic. Evidentment, no podia seguir Quint Curci per romandre perduts els dos primers llibres de les Historiae Alexandri Magni. Gautier, aleshores, va ampliar el seu poema amb el material que manejava de l'Epítom de Justí Juniá. Començava el seu relat quan Alexandre encara era un xiquet, sense edat per a entrar en bata­lla, peró que, malgrat aixó, estava imbuit pels ensenyaments d'Aristótil i prest per al combat. Es troben a faltar elements de la tradició plutarquiana com el naixement i les altres dades més casolanes. No obstant aixó, la petja del Pseudo-Cal-lístenes també es deixa sentir en les tres referencies que s'hi fan al rei egipci Nectaneb. La naixenca d'Alexandre contrasta amb Plutarc, ja que en la Novel-la d'Alexandre és fill d'Olimpíada i Nectaneb. El personatge que­da caracteritzat, doncs, com a semidéu i s'explica l'ánsia d'Alexandre per veure's reconegut entre els seus com a déu —tradició que s'ha mantingut en l'extens corpus literari dedicat al macedoni a excepció de la General Estoria d'Alfons el Savi, en la qual el rei ja no mostra aquesta actitud, sinó que vol ésser considerat tan sols com un home.

La pervivencia del poema deixa palés que la figura d'Alexandre continuava a l'avantguarda durant l'edat mitjana. El fet d'haver-se escrit en llatí li va facilitar entrar com a llibre de text per a estudiar história a les escoles medievals, ja que l'obra oferia una extensa gamma d'intrigues, relats i batalles que aconseguien una lectura amena, fácil i lleugera. Tot aixó, es conjumina amb dades históriques contemporánies als lectors de l'epoca amb la finalitat d'aconseguir una major atenció a l'hora d'enfrontar-se al text. La importáncia que per a leslletres hispániques mostra l'Alexandreis culmina en el protagonisme que va tenir com a font per a la composició del Libro de Alexandre:

 

Quiérovos de las naves quántas eran contar,

onde podades quánta serié la gent'asmar:

como lo diz Galter en su versificar,

de dos vegades çiento diecioch podién menguar (L.A. 247).[12]

 

 

1.3. Libro de Alexandre

 

El Libro d'Alexandre és un poema de més de 10.000 versos escrits en «cuaderna vía». Diversos problemes apareixen a l'hora d'enfrontar el text i n'han tingut, com a conseqüéncia, una manca d'acord quant a l'autoria, datació i fonts. El poema apareix en dos manuscrits que són coneguts com el MS O, per provenir de la biblioteca de la casa d'Osuna, datat en el segle xiv, i el MS P, provinent de París i pertanyent al segle xv (García Gascón 1989). També hi ha diversos fragments de l'obra: un del segle xiv de l'Arxiu Ducal de Medinaceli; un altre, conservat en tres textos que s'inclouen en l'obra de Bivar, Marci Maxini Caesaraugustani, viri doctissimi continuatio Chronici omnimodae Historiae ab Anno Christi 430 (ubi Flav. L. Dexter desiit) usque ad 612 quo maximus pervenit...; i un tercer del segle xv que forma part del Victorial o Crónica de don Pero Niño de Gutierre Díez de Games. El darrer fragment apareix en l'Informe del origen, antigüedad, calidad, i sucession de la excelentissima casa de Sarmiento de Villamayor y las unidas a ella por casamiento de José de Pellicer (Marcos

Marín 2000: 10-11).

 

Al llarg de la história s'han considerat tres possibles autors per al Libro de Alexandre. A més d'Alfons el Savi, que es considera desestimat des del Segle d'Or castellá, la darrera estrofa de l'obra aporta el nom de Gonzalo de Berceo en el manuscrit P i el de Juan Lorenzo de Astorga en l' O:

 

Si queredes saber quién fiz' este ditado,

Gonçalo de Berceo es por nonbre llamado,

natural de Madrid, en San Millán criado,

del abat Johan Sánchez notario por nonbrado (L.A., 2675).

 

Se quisierdes saber quén escrevió este ditado,

Johan Lorença bon clérigo e ondrado,

Segura de Astorga, de mannas bies temprado:

El día del juyzio Dios sea mío pagado (L.A., ms.O) (Cañas 1988: 17)

La qüestió de l'autoria está per esbrinar encara que, en alló que la crítica sí que está d'acord és a considerar l'autor del Libro de Alexandre com un personatge culte de l'época,és a dir, algú que tenia accés als textos, probablement un clergue que va ser capaç de recrear en vulgar la materia clássica. L'objectiu va ser posar Alexandre com a paradigma de rei i desprendre ensenyaments morals i didáctics acords amb la literatura del moment, en el recent estrenat segle xiii.

 

Tot i que l'Alexandreis de Gautier de Chátillon és l'obra que major influencia té en la redacció del Libro de Alexandre,[13] no és l'única, ja que la Historia de Preliis, el Roman d'Alexandre o la Ilias latina, en tractar la guerra de Troia, en són també un referent impor-tant. L'autor, igual que fera Gautier, se separa de la narració dels fets per interpolar esdeve-niments contemporanis a ell que, com en el cas de l' Alexandreis, busquen mantenir l'atenció del públic oidor o lector del text.

 

La Novel-la d'Alexandre del Pseudo-Cal-lístenes ja havia començat a inserir elements meravellosos dins el fil conductor de la narració amb una doble finalitat: ensenyar deleitant i mostrar Alexandre com un ésser superior capaç d'elevar-se als cels o baixar al fons de la mar. En el Libro de Alexandre proliferen els elements mágics que es qualifiquen com a precursos de la posterior novel-la o llibre de cavalleries. Als aspectes fantástics s'afigen tot un seguit d'elements cavallerescos i un providencialisme que van conformant Alexandre com a autentic cavaller medieval (González Rolán & Saquero 2003).

 

Alexandre es dibuixa en el Libro com un heroi protocristiá que es connecta amb un ambient cavalleresc. Si bé és cert que el Libro comença referint-se a Alexandre com a un «rey noble, pagano», al llarg dels versos va conformant-se un vessant cristiá del personatge que, a més, presenta grans qualitats per a la cavalleria, entesa com a sinónim de batalla i guerra. D'aquesta manera, Alexandre s'investeix com a cavaller cristiá que va a la recerca d'aventures:

 

Señor"—dixo—, "que tienes el mundo en poder,

a qui çielo e tierra deven obedeçer,

Tú guía mi fazienda, sit cae en plazer,

Que pueda lo que asmo por mí acabeçer (LA., 121)

 

Non quiso essa vida el caboso durar,

fue buscar aventuras, su esfuerço provar:

non quiso cavalleros sinon pocos llevar,

lo que valié con pocos se querié ensayar (LA., 127)

Quan es troba a les portes de la guerra amb Armenia, Alexandre no dubta a encomanar-se a Déu:

 

Quando vio Alexandre cóm'iva la fazienda,

dixo: "Non vos cuitedes por tan poca emienda;

sól que Dios de ocasión a mí solo defienda,

faré que non les valga nin escudo nin rienda (L.A., 162)

 

Les referéncies bíbliques sovintegen en el text: podríem citar com a exemples les al-lusions a les epístoles als corintis de sant Pau, encara que el passatge més representatiu, en qué es mostra el reconeixement de Déu, és el que fa referéncia a l'entrada d'Alexandre a Jerusalem. Aquest passatge, que manca en el Pseudo-Cal-lístenes, segueix el relat de Flavi Josep en l'obra Antiguitats judaiques (xi, 8), que també apareixerá en la General Estoria d'Alfons el Savi. Aquest «rey pagano» es conforma, així, com a precursor del cristianisme i els seus dots per a la cavalleria sovintegen en la narració. Aquestes característiques prenen major dimensió en ser Aristótil el que les sosté:

 

Fijo eres de rey, tú has grant clerezía,

en ti veo aguçia qual para mi querría,

de pequeño demuestras muy grant cavallería,

de quantos hoy biven tú as grant mejoría (L.A., 52)

I, per arredonir la seua imatge, el rei ha de ser portador d'una espasa, la qual cosa l'apropa a l'univers dels cavallers:

 

El diziembre exido, entrante el janero,

en tal día naçiera e era dia santero,

el infant venturado, de don Mars compañero,

quiso çeñir espada por seer cavallero (L.A., 89)

Les guerres, les batalles, es desenvolupen ara en un ambient cavalleresc en qué ambdues esdevenen tornejos i justes i se celebren en camp acotat en el qual s'enfronten cavaller contra cavaller:

 

El infant çierto vino al día siñalado,

reçebiól Nicolao non a guis de covardo;

las azes fueron fechas, el torneo mezclado,

si pudiés Nicolao, repentiriás de grado (L.A., 1137)

Són dos els atributs que encara manquen a Alexandre per a ser un cavaller própiament medieval. Sí, és savi en filosofia, sap llegir i cantar, té les maneres cortesanes necessáries per a la formació total del cavaller, peró li manca un escuder que l'acompanye en les seues aventures, que servisca com a figura que fa reeixir les qualitats de l'amo. En el Libro de Alexandre apareix aquest personatge, peró d'una manera subtil, ja que será Hefestió, l'amic-amant d'Alexandre, el que s'erigeix com a escuder del seu companyó:

 

Cavalgó man' a mano su cavallo ligero,

furtós del almofalla, non llamó compañero,

subió en una sierra, en un alto otero,

pero Festino fue con él, su escudero (LA., 301)

 

Tanmateix la principal mancança d'Alexandre era l'amor. En el Libro de Alexandre, i de manera general en tota la literatura dedicada al macedoni, l'amor no té ressons perque les dones no són per a Alexandre més que receptacles en els quals posar la seua llavor amb la finalitat de tenir successió. D'aquesta manera, tant Roxana com Calectrix, reina de les amazo-nes, no deixen petja ni inflamen el cor de l'emperador. L'amor més important vers una dona era el que Alexandre mostrava per la reina Olimpíada, la seua mare.

 

A totes aquestes aptituds s'ha d'afegir la imatge del macedoni com a cavaller científic, cu-riós, que no dubta a volar o submergir-se en la mar. La seua curiositat, el seu taranná excep­cional fan que el Libro s'hi veja esguitat d'elements meravellosos que es van desenvolupar en la literatura cavalleresca hispánica posterior. Els viatges a altres mons és una constant en els llibres de cavalleries i, en general, en moltes obres de la literatura medieval i clássica. En aquests viatges els protagonistes busquen la resposta a qüestions que se'ls planteja en la seua dimensió, a la qual tornen per resoldre-les. En el cas de La faula o El viaje de San Branden,[14] els protagonistes viatgen per tal de trobar alló que els ha fallit en l'espai i temps que els pertoca viure i, una vegada traspassen les portes de la realitat, aconsegueixen ensenyaments per a mostrar-los a la humanitat. És aixó mateix el que cerca Alexandre quan se submergeix en la mar o quan vola als cels, encara que busca admirar els seus companyons i les obres de la natura més que trobar respostes que il-luminen la humanitat.

 

Els llibres de cavalleries es caracteritzen per mostrar un temps llunyá, una geografía des-coneguda i uns elements meravellosos que dotaven els cavallers d'actituds sobrehumanes i els enfrontaven a animals i situacions inversemblants (Riquer 19842, iii: 249). L'afirmació es fa extensible al Libro de Alexandre, ja que, al començament del poema, les fades i els déus s'encarreguen de confeccionar per al rei la seua indumentária: Filosofía li fa la cinta, Vulcá obra l'espasa, dues fades de la mar li confeccionen la camisa i una altra li cus el brial. A més, el millor cavaller havia de tenir el millor cavall. Bucífal apareix com un cavall mágic, fill d'un elefant i una dromedária, i ajuda el seu amo a matar enemics amb les seues potes.

 

Com veem, el Libro de Alexandre va servir de pont per a la posterior literatura cava-lleresca hispánica, encara que al cavaller li manca la caracterització sentimental de l'heroi medieval. No obstant aixó, la falta del sentiment amorós era part de la formació del rei, perque Aristótil li ensenya que:

 

Siempre faz con consejo quanto que fer hovieres,

fabla con tus vassallos quanto fazer quisieres,

seránte más leales si assí lo fizieres;

sobre todo te guarda mucho d'amar mugeres (L.A. 53).

 

 

1.4. Literatura sapiencial: Poridat de poridades, Secret dels secrets i Libro de buenos proverbios

 

La Poridat de poridades constitueix el nucli central del que s'anomena «matéria d'Alexandre i Aristótil» en el context de la literatura sapiencial hispánica. És un compendi de consells o castigos perqué, a partir del model d'Alexandre i com a espill de prínceps, els monarques es formen com a hómens i dirigents en tota la seua dimensió. Es tracta d'una més de les nombroses recensions que va tenir la compilació árab Sirr-al'-asrar atribuida al Pseudo-Aristótil. Les derivacions que van arribar a Occident es divideixen en dues bran­ques (Gómez Redondo 1998: 275). D'una banda, está la versió oriental o llarga, que va ser traduida al llatí per Felip de Trípoli en el segle xii i és la que es coneix amb el nom de Secreto de los secretos (Bizarri 1991). D'aquesta traducció llatina intermédia es van derivar tres traduccions peninsulars: una en catalá del segle xiv, una altra en aragonés i la traducció castellana del segle xv. És indubtable que en el procés de difusió d'aquesta obra es va produir el fenomen de les traduccions en cadena, segons el qual, entre el text original i el text meta, hi ha una altra versió que fa de pont (Morrás 2002). En aquest cas la direccionalitat de les traduccions parteix d'un original en árab, passa per un text en llatí i se'n deriven les versions en catalá, aragonés i castellá.

 

D'una altra banda, trobem la versió occidental o curta, representada per la Poridat de po-ridades i per una versió en hebreu. L'obra castellana és una llarga carta que Aristótil, ja vell, envia a Alexandre per tal que complete la seua formació com a rei. La literatura sapiencial que gira entorn a la figura del monarca grec va influir en la visió medieval d'Alexandre i va introduir el personatge en una tradició en qué el deixeble va guanyant saviesa a través dels ensenyaments del seu mestre.

 

El Secret dels secrets va tenir un gran éxit de recepció. La teoria més difosa per a explicar aquesta acollida está relacionada amb la creença que els savis occidentals el van veure com un compendi d'ensenyaments novedosos que estaven avalats per Aristótil (Haro 1995: 58). Les diferéncies amb la Poridat de poridades radica en el fet que el Secret dels secrets no inclou els consells sobre doctrina cavalleresca, el saber ja no ha de ser privilegi d'uns pocs i el monarca ha de prendre les seues decisions per a guiar el món. Segons Gómez Redondo (1998: 289), la doctrina cavalleresca deixa de tenir relleváncia en el Secret dels secrets, en primer lloc, perqué el traductor, Felip de Trípoli, estava més interessat en la figura d'Aristótil que no en les gestes militars d'Alexandre i, en segon lloc, perqué l'obra es va originar en el segle xiv, és a dir, quan el subgénere de cavalleries començava a davallar.

 

La gran novetat del Secret del secrets és demostrar que el saber havia de ser compartit entre els hómens i no podia ser privilegi d'uns quants. De fet, suposa un trencament amb la filosofia de la Poridat de poridades, peró també amb l'Alexandre de Plutarc: quan Alexandre s'assabenta que Aristótil havia publicat les seues lliçons, li envia una carta en qué li recri­mina aquesta conducta perqué el saber era alló que distingia uns hómens d'altres i no havia de ser un bé comú (Vid. vii, 7-9).

 

A aquestes obres de la matéria d'Alexandre i Aristótil hem d'afegir el Libro de los buenos proverbios, que complementa el Poridat de poridades. Es tracta d'una traducció de l'obra Kitáb ádáb al-falásifa, que va ser escrita al segle ix per Hunayn ibn Isháq (Haro 1995: 54). La datació de la versió castellana encara está per delimitar, peró la inclusió d'alguns capítols en la General Estoria d'Alfons el Savi i en el Libre de saviesa, que s'atribueix a Jaume i, devien ajudar a datar-la. Malgrat que no hi ha dades sólides per a situar cronológicament el Libre de saviesa, la General Estoria es va acabar el 1280 i aquest any és, per tant, un terminus ante quem per a la redacció del Libro de los buenos proverbios.

 

En el Libro de los buenos proverbios ja no s'insisteix en els coneixements que han d'adornar els monarques, sinó que hom pren Alexandre en la seua dimensió cavalleresca i la seua mort heroica és un exemple de com els mandataris han d'enfrontar el traspás amb dignitat i consolar els éssers volguts que deixen al món.

 

La visió d'Alexandre que ens ha pervingut a través de la literatura sapiencial uneix les branques oriental i occidental sobre la seua figura. Es tracta d'un fet singular perque va ser al context hispánic que es va donar l'encontre entre les dues tradicions, grácies, sobretot, a la tasca d'Alfons el Savi (Saquero & González Rolán 1979).

 

 

 

1.5. La General Estoria de d'Alfons x

 

Per a acabar d'entendre la formació de l'Alexandre medieval, és important conéixer la tradició que genera la recensió 6 de la novel-la del Pseudo-Cal-lístenes. Hi destaquem la Historia de Preliis, que, en realitat, es pot considerar la segona traducció al llatí que es va fer sobre aquesta novel-la —la primera va eixir de les mans de Juli Valeri. La Historia de Preliis, avui perduda, va ser escrita en el segle x per l'arxiprest napolitá Lleó. En disposem d'un códex, el Bambergensis e. iii. 14, en el qual es relata que l'arxiprest va ser enviat a Constantinoble en missió especial com a ambaixador dels ducs Joan i Marí ii davant els em-peradors Constantí vii Porfirogenit i Romá ii. Quan acaba la seua tasca, arreplega diversos códexs entre els quals hi havia un manuscrit grec que narrava les gestes d'Alexandre i que era una versió de la Novel-la d'Alexandre del Pseudo-Cal-lístenes. Aquest manuscrit el va traduir l'arxiprest al llatí vers l'any 952 amb el títol Nativitas et victoria Alexandri Magni, encara que ha restat més conegut com la Historia de Preliis (González Rolán & Saquero

1982; Marcos Marín 2000).

 

L'obra de l'arxiprest Lleó va rebre constants refoses en les quals van incorporant-se diverses interpolacions de textos que ens han pervingut en les anomenades recensions j1, j2 i j3. Possiblement de la recensió j1 provenia el poema epic francés del segle xii d'Alberic de Besancon, a que hem fet referencia anteriorment. D'aquesta primera recensió sorgirien les altres dues, de les quals la j2 és la més profitosa quant a la producció hispánica, ja que Alfons el Savi va ordenar fer una cópia de la Historia de Preliis amb la finalitat d'incloure-la en la quarta part de la General Estoria.

 

Els redactors alfonsins van prendre, també com a base per a la história d'Alexandre, ma­terial provinent del Libro de los buenos proverbios. D'aquesta manera, els investigadors del rei Savi conjuminaven de manera excepcional les dues branques de la tradició alexandrina, tant l'oriental com l'occidental (González Rolán & Saquero 2003: 128).

 

Quan hom llig el text castellá i el confronta amb la visió llatina d'Alexandre que tenen present els redactors reials, s'hi comprova que la redacció castellana ha recreat la imatge del macedoni en la major part del text, peró s'albira una incipient caracterització jueucristinadel mite, el qual sembla estar en deute constant amb Déu per haver-lo investit d'un poder i un esperit conqueridor. Alexandre passava a ser un cavaller, un rei destinat a lloar la major glória de la divinitat. El text del rei Savi segueix la novel-la del Pseudo-Cal-lístenes i, així, la figura del macedoni esdevé investida d'un carácter que ultrapassa les fronteres d'alló humá i l'apropa a un ésser fora del que és comú. La descripció física d'Alexandre ha canviat des que Plutarc el descrivira com un home de pell suau, d'aparença agradable i caracteritzat per una olor deleitable que el feia atractiu a la gent que l'envoltava. Ara presenta un aspecte més ferotge, propi d'un ésser mágic, que acosta Alexandre més a un animal que no a un home nascut de dona i que prové de la influéncia del Libro de Alexandre:

 

 

D'un aspecte dolç, encara que prop a la imatge d'un lleó, s'evoluciona vers una imatge demoníaca que faria sentir paüra als enemics. El mateix ocorre amb Bucífal que, d'ésser un cavall nerviós i difícil de governar, segons ens conta Plutarc, esdevé una béstia indómita que menja carn humana i, com en el Libro de Alexandre, amb les potes de davant mata enemics per ajudar el seu amo. Les dues descripcions s'acreixenten amb elements meravellosos que busquen, com a resultat final, tintar les fesomies d'un caire mític, d'una imatge indestructible que possibilitara el poder d'Alexandre sobre els pobles conquerits: